“Pell, escates i altres camises de força” al Dèries eclèctiques

Publicat per tripode el

Caramels de gingebre

Avui ens vestim de festa per celebrar la publicació de Pell, escates i altres camises de força, recull de contes de l’escriptora gironina Gemma Santaló, companya i amiga de cuites literàries, amb qui fa temps que compartim molt bones estones, habitualment virtuals però també sovint presencials, juntament amb altres creadors de ficcions que també estan tocats per la bogeria de l’escriptura. Va ser una alegria, per a tots nosaltres, saber que el segell Trípode, editorial nova i valenta que aposta sense complexes pels gèneres breus i pels autors desconeguts, decidia publicar-li el llibre.

Les trenta històries que conformen Pell, escates i altres camises de força parteixen d’una aparent quotidianitat on, de sobte, sura el pòsit d’irrealitat que les amara. S’hi descriuen vides o retalls de vides, de la més anodina a la més tèrbola, de la més tendra a la més sòrdida, que desfilen davant els ulls del lector i li desvetllen tota mena de sensacions. Ens entendrim amb “Nico”, vivim una alegria trista amb “Circ”, ens causa repulsa “La cadernera”, patim una perplexitat incòmoda amb “Panegíric a l’Olimp” o sentim compassió amb “La via”. Aquestes trenta històries són llaminadures punyents que, com els caramels de gingebre confitat, deixen un regust entre agredolç i coent que ens plau i ens desplau alhora però sempre ens convida a voler-ne més.

Festejant amb el realisme màgic a cada gir de pàgina, llegir els contes de Pell, escates i altres camises de força és introduir-se en el món, a voltes oníric a voltes virulent i sempre poètic, de la Gemma Santaló. La seva prosa seductora llisca àgil i acolorida i ens captiva sense remei dins el seu univers ple d’emocions i simbolisme. Algun dels contes us sorprendrà de tal manera que us preguntareu si heu entès bé el que hi volia dir l’autora. Tant se val, perquè a qui realment pertanyen les creacions literàries, al capdavall, és als lectors, que en poden fer les interpretacions que més els plaguin, depenent de tota una sèrie de factors. El que podeu tenir per segur és que el viatge a través de les paraules que ens proposa la Gemma Santaló és tan plaent, les imatges que crea tenen tant de poder i tanta força, que la lectura esdevé un autèntic gaudi. I, finalment, com passa amb la bona literatura, us adonareu que està parlant de nosaltres mateixos, de la condició humana, del que ens passa per dins i que no deixem que es vegi per fora. I el sacseig que us haurà provocat, i la bellesa amb què ho haurà aconseguit, us faran veure que esteu davant d’una grandíssima escriptora de qui esperareu amb ànsia tot el que, d’ara endavant, ens pugui oferir.

Botons de mostra:

“Quan va veure que s’aixecava del seient i es disposava a sortir, en Rafel va decidir entrar en acció. Es va alçar, va inflar el pit i va posar el palmell de la mà damunt del dors de la mà d’ella, que s’agafava a la barra mentre desava les ulleres dins la bossa. Amb les galtes enrogides, la noia va apuntar el nassarró cap a ell, i li va dirigir els ulls, petits i foscos, plens d’un esguard interrogatiu que va quedar respost amb un ‘perdó’ i una pudorosa recol·locació d’en Rafel a la barra de l’autobús.”

“En aquell moment ja era negra nit, no hi havia estrelles. Els fanals il·luminaven el carrer i repartien la foscor. El cel es carregava de tempesta. Es va aixecar un vent fort i ho va regirar tot: fulles, rètols, papers. Les ombres romanien quietes. El cotxe avançava i nosaltres callàvem; neguitosos i amb por: tant de trobar-lo com de no trobar-lo; cada u amb la seva versió. Els ulls posats a la vorera, i a la carretera. Mira que si ara… Així, fins arribar al punt que els vaig indicar.” 

“L’hivern va ser fred, tothom ho deia. Els paisatges es projectaven en blanc i negre, els jardins es despullaven, i els marges del camí de casa estaven permanentment gelats. Res no es movia, ni el vent ni les hores. Tot i la poca estona de llum, els dies es feien llargs. A les nits, els minuts s’arrossegaven per dissoldre’s, gastats i buits, en l’endemà; en una alba morta.”

Article publicat el 18/2/2019 per l’escriptora Anna Porquet a Dèries eclèctiques.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.