Estricta litúrgia, d’Anton Ferret
Sento predilecció pels llibres que canvien alguna cosa dins meu, a més d’enriquir-me. Potser pel fet d’oferir-me no tant un paisatge nou com el mateix paisatge vist a través d’una finestra que abans no existia o tenia una altra orientació.
[…]
Aquest és un llibre que, per poc que es tingui la ment oberta i encuriosida, pot ser gaudit per creients, agnòstics, ateus…
L’Anton se centra únicament a ser testimoni d’una ànima, la seva, que es val d’uns escenaris religiosos tradicionals que li són amables, per mostrar-ne uns altres de quotidians i significatius que s’hi entrellacen, defugint tota convenció i a través de brillants analogies:
“Deu-me, Senyor, la fe de les velles antenes / que, deleroses de la vostra ona, / tremolen.”
Els poemes d’aquest llibre (que ha merescut el 49è premi Marià Manent de poesia) transiten a través de referents religiosos o sagrats, per temes com l’amor, la mirada de l’infant, el cicle vital, el reconeixement d’uns valors, la nostàlgia, els canvis en el temps o en una ciutat o en una forma de vida, l’alegria, la natura, també el sexe:
“Entrava en tu com en una gran festa / d’estiu, de barri. Rialles i petons / pertot. De roba, te’n quedava una resta / com el domàs que guarneix els balcons.”
Temes sovint il·luminats pel rerefons de tradicions religioses i festes populars, en una mena de caos gustós ofert amb un llenguatge musical i sensorial.
Una emoció profunda ha ressonat en mi mentre llegia Estricta litúrgia, i potser ha estat aquella fase mística i contemplativa, va durar uns anys de joventut que no dono per perduts, ben al contrari, m’acompanyen ara en la meva —no sé si antagònica o bessona— percepció del sagrat.
[…] Llegir artícle sencer al seu web.
Cèlia Sànchez-Mústich. – 25 de juliol de 2026. – lletresbarbares.cat
Estricta litúrgia, d’Anton Ferret
Aquest llibre de poemes ha guanyat el 49è Premi de poesia Marià Manent 2025.
El simple gest de substituir una bombeta fosa per un led de baix consum esdevé el símptoma d’un canvi d’era en què deixem enrere per sempre el foc ancestral, un foc que ens proporcionava aliment i era alhora sagrat i procaç. Aquesta acció germinal i les impressions d’un escolà preadolescent són el vestíbul d’una aventura poètica en què litúrgia, vida quotidiana, història i amor fan emergir la indestriable connexió existent entre transcendència i joia de viure.
Amb epíleg de Sònia Moll Gamboa.
