Isidre Grau: «Prendre consciència d’on vens és indispensable per viure millor el present»
L’autor publica ‘Què ens queda dels nostres’, un seguit de vivències que fan recompte dels aprenentatges rebuts.
Entrevista publicada a lleguir.cat, per SÍLVIA ROMERO.
–
El primer tema que m’agradaria tractar fa referència al títol, per la força que destil·la aquest pronom «ens», que apropa molt més al lector el missatge que pretens transmetre.
Aquest títol és el que se’m va imposar des de dins quan vaig abordar el tema. Expressa la intenció de fer memòria de les influències rebudes durant la infància i la primera joventut, allò que continua als nostres fonaments. Que hagi mantingut aquest títol és per convidar al lector a fer-se una pregunta semblant, si aquesta és la seva voluntat (sense forçar-lo).
[…] veure l’entrevista sencera al web de lleguir.cat
Com has destriat els fragments epistolars de les cartes reals que s’enviaven durant el festeig?
Les cartes no tenen un interès literari estricte, tan sols vivencial, i no podia pas reproduir-les senceres, amb el risc de cansar el lector. Les he treballat combinades amb la veu d’un narrador que en va extraient allò més significatiu, tot conservant l’estil amb què van ser escrites. Volia descriure el teixit sobre el que es va construir la futura relació.
Tornant a l’estructura del llibre, el darrer apartat té quatre seccions. A la primera ens parles del pare, un home fort que amb el pas dels anys es va anar arronsant?
Aquest és l’apartat principal del projecte, la raó de posar-m’hi. Vaig centrar-me en les quatre persones que van ser determinants en la meva educació afectiva i vaig decidir que les evocaria a partir de les circumstàncies de les seves morts, espaiades en el temps. El pare va ser el meu primer mort, en plena joventut meva, i de manera tan imprevisible que va ser un cop molt dur per a tots. Podia tenir una fortalesa física, però era de caràcter reservat, contradictori, amb poca tendència a intervenir en la vida domèstica. Una passivitat que no és el que esperes d’un pare.
Després tenim l’àvia, el pal de paller de la família. És una de les morts que van marcar més un canvi en el dia a dia?
Sí, ella va sobreviure cinc anys al seu fill i va demostrar sempre una certa sobrietat, una manera de saber estar que per a una criatura sol ser molt important. Però que jo admirés el seu tarannà fort, no exclou que li reconegui algunes possibles mancances. En efecte, la seva pèrdua va significar un punt d’inflexió, sobretot per a una filla massa sobreprotegida.
El focus narratiu se centra després en la mare. La descrius com una dona treballadora però potser també adusta, amb qui no vas acabar d’establir el lligam d’afecte maternofilial que suposadament s’espera d’un fill…
Era dona molt treballadora, esforçada en tot el que feia, però massa marcada per unes pèrdues familiars traumàtiques. No era que fos adusta, sinó més aviat massa patidora, d’aquelles que pensen en totes les desgràcies possibles i no encomanen l’alegria de viure que solen necessitar les criatures. Encara em sap greu que ella no vagi poder aprofitar millor els seus bons moments.
I per acabar tenim la tieta, la dona a qui s’atribuïa un caràcter feble però que va sorprendre amb una fortalesa insospitada.
Gairebé responia als tòpics de la Tieta del Serrat, en el sentit de ser la dona que no es va moure mai de casa seva, que semblava fràgil i inestable, però que després de la mort de la mare, va treure la seva personalitat positiva i es va fer estimar i respectar per tothom. D’ella me’n va quedar l’empremta d’aquells afectes senzills, estimulants, que t’eixamplen les ales.
[…] veure l’entrevista sencera al web de lleguir.cat
Què ens queda dels nostres, d’Isidre Grau
Novel·la de no ficció on Isidre Grau explora en el passat familiar per iniciar un viatge a la memòria. Què ens queda dels nostres és un relat sincer, evocador, íntim i, alhora, universal, que ens ofereix unes vivències que transcendeixen l’experiència individual de l’autor per esdevenir un mirall on molts lectors es poden reconèixer. Les lluites quotidianes, els silencis imposats, els gestos d’afecte i resistència… Tot allò que ens configura com a persones i que es fon amb la nostra història col·lectiva dins d’un convuls segle xx i una llarga postguerra.
Percebre les herències emocionals que tots tenim és la qüestió o l’interrogant «que ens pot moure a endreçar el nostre present, separar el gra de la palla, per viure més a fons».
0 comentaris