Empaitant fantasmes, rastrejant ànimes
Aquí podeu llegir una part de l’acurada i fantàstica ressenya que ens ha deixat Ona Capel a Núvol, el 25/09/2025.
Ramon Erra fa una elegia vital i literària a ‘Quan érem irlandesos’ (Trípode), una novel·la que conjuga memòria, història i ironia per traçar una experiència de grup en forma de mite personal i col·lectiu.
Quan érem irlandesos és, abans que res, un llibre inclassificable. Hi ha una veu narrativa —desdoblada entre el jo d’ara i l’ara d’abans— que rememora un episodi llarg, quasi mític, viscut en colla durant els anys noranta: una dècada de lectures, concerts, ovelles oblidades i fervor poètic a les Vinyes, un casalot del Lluçanès que esdevé centre magnètic i eix d’un projecte improbable. El punt de partida? L’obsessió comuna pel Viatge al Purgatori de Ramon de Perellós, cavaller rossellonès del segle XIV que va emprendre un periple a Irlanda per saber si l’ànima del rei Joan I havia estat condemnada o salvada. El punt d’arribada? Un viatge, molts anys després, al llac Derg, entre la boira catòlica i protestant de l’Úlster, per mirar d’esbrinar què n’ha quedat de tot plegat.
Ramon Erra escriu des del marge i el centre a la vegada: les comarques interiors com a cosmologies, l’amistat com a ficció compartida, la història com a relat que cal recontar, encendre, cremar i fer nostre. A Quan érem irlandesos (Trípode), el purgatori és metàfora però també lloc, temps i estat. El llibre no busca una trama sinó un rastre; no una revelació, sinó un gest: el de la paraula que batega entre l’epifania i la burla, entre la cultura popular i la lectura acadèmica, entre la mitologia celta i la memòria sentimental.
[…]
Llegir l’article sencer a Núvol.com
[…]
La novel·la s’obre, així, a una dimensió política i cultural més àmplia: l’espill entre Irlanda i Catalunya Nord —dos territoris marcats per l’ocupació, l’oblit i la resistència— articula una meditació sobre la llengua, el paisatge i la memòria com a formes de dignitat. La llengua de Perellós —el català septentrional que encara ressona entre els soliloquis d’un veí de Perpinyà o les ruïnes de Ribesaltes— es fa present com una veu antiga però viva, que batega entre les pedres i reclama escolta. El vincle entre l’Úlster i les Corberes, entre la torbera i la vinya, entre la torxa i la pedra freda, dibuixa una cartografia sentimental que és, alhora, política: de la pèrdua, però també de la persistència.
Amb aquesta obra, Ramon Erra signa una de les seves fites més singulars i madures. Quan érem irlandesos és una invitació a pensar el passat com un territori en disputa —històrica, emocional, lingüística— i la literatura com a espai d’escolta, d’ironia i de reescriptura. Una novel·la que no tanca ferides ni ofereix respostes, però que s’atreveix a posar-hi paraules, amb una veu fonda, lúcida i fidel a una tradició literària que, des del marge, no ha deixat mai de parlar-nos.
Quan érem irlandesos, de Ramon Erra
Ramon Erra, amb un to entre poètic, irònic i assagístic, combina diversos gèneres i trena l’experiència pròpia amb l’admiració per la gran literatura irlandesa —de Joyce a Heaney— alhora que obre espais de pensament sobre l’existència, l’amistat o el fet d’escriure. En denitiva, en aquesta obra trobarem la força i l’energia que poden encomanar de vegades les idees més absurdes. Un clar homenatge a la gent il·luminada de tots els temps, els que eixamplen els horitzons.
A Quan érem irlandesos, Ramon Erra ens convida a fer un viatge que comença a Irlanda però que, ben aviat, es ramifica en múltiples direccions: la del record, la de la identitat, la de la memòria cultural i personal.
Com comenta Ona Capel, “Estableix un paral·lelisme entre Irlanda i Catalunya del Nord, dos territoris marcats per l’oblit, la fractura i la resistència col·lectiva”.
0 comentaris