La revista Caràcters ha publicat una ressenya de Petons, d’Alexandre de Riquer (a cura de Maria Planellas).

També podeu llegir-la directament a la seva web en aquest enllaç.

Publicat a la revista Caràcters per Gemma Bartolí Masons | 29-10-2020 | Categories: Poesia, Ressenyes

L’ample món que els petons fa reviure

Que el Modernisme encara té molts autors i obres per rescatar és un fet innegable. Per aquest motiu convé celebrar que hagi nascut una col·lecció com la «Biblioteca del Modernisme», de l’Editorial Trípode, i que en el darrer volum recuperi un dels autors més complets del moviment com va ser Alexandre de Riquer.

En efecte, Riquer és un dels artistes modernistes que ho van ser en un sentit total, que abastava diferents camps -en el seu cas, el pictòric i el literari, igual que Santiago Rusiñol, Apel·les Mestres o Adrià Gual, per citar només alguns dels noms més coneguts- i que, d’aquesta manera, la majoria dels seus exemplars gaudien d’un doble valor. Així, a més de la significació del text, els seus llibres han esdevingut, en paraules d’Eliseu Trenc, autor del pròleg, «joies del Modernisme gràfic» (p. 10).

Si bé una edició actual no causarà mai els mateixos efectes, és encertada l’elecció de la imatge de la coberta i la incorporació de les il·lustracions que encapçalen els «Petons» i els «Altres petons»: tot plegat ens ajuda a copsar l’essència que desprèn l’autor i que és indestriable dels seus poemes -i, per què no dir-ho, del moviment en general. Fet i fet, en la imatgeria de Riquer -tant plàstica com literària- predomina la natura, com es pot copsar a simple vista i més encara si ens endinsem en el seu corpus poètic, on l’escenari del Poema del bosc -reeditat recentment per Adesiara (2019) – pren un protagonisme destacat també en altres composicions.

Però, més enllà de les qüestions estètiques, el volum resulta interessant -sobretot- pel seu valor filològic. La curadora de l’edició, Maria Planellas, ha dut a terme una excel·lent tasca de recerca i documentació que fa que avui puguem tenir a les mans un recull que fins ara havia restat inèdit. Així ho explica a l’estudi introductori, on també ressegueix alguns dels referents més destacats de l’autor, a més de posar en relació la figura i l’obra de Riquer amb la d’altres noms del Modernisme, incloent-n’hi alguns que han quedat relegats a una segona línia, com ara Jeroni Zanné o Lluís Via. Altrament, malgrat que no es tracta d’una edició crítica, Planellas té en compte tots els testimonis i justifica les tries de les diferents lliçons per a la constitució del text.

De ressons petrarquistes i dantescos, Petons no és l’únic llibre de poemes que Riquer dedica a la memòria de la seva dona -ho fa també amb Anyoranses i Un poema d’amor, entre d’altres-, i en aquest cas estructura els poemes en dues parts, temàticament ben diferenciades. La primera, clarament més llarga, rememora la vida idealitzada amb l’estimada, i els lemes que encapçalen els poemes són significativament de Virgili, Teòcrit o Safo, la majoria; la segona, en canvi, n’evoca la mort. Mentre que en les primeres composicions els petons encara són ben vius i fervorosos -el jo poètic demana insistentment ser besat, en una forma que al·ludeix a aquell «Baise m’encor, rebaise-moi et baise» de Louise Labé-, en les de la segona, com diu Planellas, «el contacte dels llavis és tan sols de comiat» (p. 34).

Al llarg de les trenta-una composicions -a més de les tretze d’afegides al final que conformen els poemes manuscrits-, doncs, els petons esdevenen el fil conductor del recull i apareixen en diferents formes, tant sensorials com mètriques. I és que, de fet, l’autor equipara els poemes amb aquest gest afectuós que dona nom al títol i conforma d’aquesta manera «l’ample món que els petons fa reviure» (poema VI, segona part).

Així, amb aquesta nova edició podem disposar d’uns textos que fins ara no teníem a l’abast, a més d’un estudi rigorós sobre l’autor, del qual, tot i haver-se’n celebrat el centenari de la mort aquest 2020 -com també de Pompeu Gener-, continua encara massa arraconat. Si potser és arriscat parlar de poesia eròtica de l’època, no ho és gens començar a recuperar l’obra literària d’un dels artistes més representatius del Modernisme.