Deixar passar la llum a través de la foscor
‘Fils de plata en la foscor’, una poesia entre la ferida i l’esperança de Maria Àngels Viladot.
La poesia acostuma a moure’s entre dues temptacions: cantar la bellesa o contemplar la nafra. Però hi ha versos que intenten fer-se lloc en aquest espai intermedi, aquell lloc incòmode on el dolor i la llum conviuen. Fils de plata en la foscor, de Maria Àngels Viladot, neix d’aquesta voluntat: escriure els cossos ferits, les violències invisibles, la natura amenaçada o la pèrdua sense renunciar a la possibilitat de trobar-hi una forma d’alegria, de bondat i, tot plegat, d’esperança.
Viladot arriba a la poesia des d’un recorregut poc habitual dins el món literari. Psicòloga social de formació, ha dedicat bona part de la seva trajectòria acadèmica a estudiar la intersecció entre la llengua, la identitat i el gènere.
[…]
Així i tot, la violència no en té prou amb el cos, i la mirada que s’atansa a ell s’estén també més enllà de l’experiència humana cap a un altre espai amenaçat: la natura. Els arbres, les muntanyes pirinenques, l’aigua dels rius, els núvols planyívols i tempestuosos o les papallones espantades esdevenen presències vives que es dolen i pateixen. Viladot és defensora de ser “natura tant com s’és persona”, i tant és així que la dissolució de la frontera entre l’ésser humà i l’entorn connecta amb una forma de consciència ultrasensible: la vulnerabilitat no és sinó una condició compartida per tot allò que viu, que pateix i que plora el trauma i la ferida.
Però la poesia no es manté únicament al pla compromès i social i de l’empatia acèrrima. A mesura que avança el recull, els versos es desplacen cap a l’experiència personal i el dolor es vesteix d’una pregunta inevitable sobre la pròpia existència. Els poemes sobre l’amor, l’absència i el dol, així com sobre l’amistat i el temps fugit, mostren que el temps és un tità en guerra contra tot allò que estimem. I les estacions, els records i les petjades dels qui ens acompanyen esdevenen una forma de resistència a la inexorabilitat del rellotge que no s’atura.
[…] Llegir article sencer a NÚVOL
Raquel Díaz Sánchez – 25/07/2026 – nuvol.com
Fils de plata en la foscor, de Maria Àngels Viladot
La poesia esdevé convincent i colpidora quan el treball formal no arracona el sentit i quan pensament i emoció conflueixen d’una manera decisiva. Així succeeix a Fils de plata en la foscor, un títol d’una bellesa subtil que ens parla de l’anhel de llum quan la tenebra sembla que s’imposi per la successió de circumstàncies adverses i la fatiga del cos, «la lenta declinació» que Viladot hi esmentarà.
Amb pròleg de Carles Duarte.
[…]
Dins meu crema una flama resistent,
que m’impulsa a continuar creant.
Somiant, vivint. […]
