Recuperats els «Contes fatídics», d’Alfons Maseres
Alfons Maseres i Galtés va néixer el 23 de febrer de 1884 a Sant Jaume dels Domenys (Baix Penedès). Hi té un carrer al seu nom, tot i que gran part de la seva vida la va passar entre Barcelona i Paris, on va ser un gran defensor de la causa catalana. Exiliat després de la Guerra Civil, va morir el 27 d’octubre de 1939 a Tolosa de Llenguadoc malalt dels pulmons i amb l’ànim desfet per la mort del fill al front. Va ser assistit per Ramon Vinyes.
Maseres, el primer intel·lectual català que va morir a l’exili, va ser un traductor, periodista i escriptor notable de narrativa fins al punt que Eugeni d’Ors, del qual va ser secretari en la seva època de director d’Instrucció Pública de la Mancomunitat de Catalunya, va escriure: «No és en massa ocasions que aquí llegim pàgines d’aital aplom, d’aital seguretat tècnica, que veiem així, darrere unes columnes de prosa, un home d’ofici […] Gran escriptor a la vista. Escriptor de valor normal i universal, com no l’hi sabem gaire precedents. Jo us ho dic, que sóc dalt de la torre de guaita».
En l’obra narrativa, escrita en un estil entre els arravataments del Modernisme i el classicisme del Noucentisme, es troben els reculls de contes. En destaca Contes fatidics, ara recuperat per l’Editorial Tripode. A cura de Marti Duran, el professor en fa una introducció molt detallada per entrar en la vida i obra d’Alfons Maseres, un escriptor rellevant massa oblidat. Anota Marti Duran que les primeres referències de Contes fatídics es troben l’octubre de 1911 a El Poble Català, on s’anuncia la publicació si bé, erròniament, es diu que el llibre està escrit en francès. Maseres ho va haver de desmentir en el mateix mitjà per no generar confusió. L’hivern del mateix 1911, en una carta dirigida a un dels seus mentors, Narcis Oller, Maseres diu que ha escrit aquest volum per evitar la dispersió de les narracions.
Contes fatidics es compon de 13 narracions, «un número triat segurament pel seu caràcter fatidic», com escriu Marti Duran. La paraula fatidic deriva de la paraula fat o desti: una força ineluctable, i sembla que inevitable, que determina el nostre futur, o així s’ha cregut sempre en el món clàssic, si bé la realitat ho ve a demostrar massa cops. Ja en el conte que obre el recull, el lector de seguida es farà càrrec d’aquest determini que com un tanc passa per sobre d’un bon home que ha de patir el rebuig, fins a procurar-li una mort cruenta, per part dels seus veïns per una causa de la qual no és culpable.
Aquestes narracions d’Alfons Maseres participen del que en literatura s’anomena lletgisme. Aquesta tendència remet a autors com Stephen Crane i els seus personatges desgraciats dels barris baixos de Nova York, on també hi ha victimes innocents (assenyalades per un destí advers), entre la maldat que no se sap si és produïda per la ignorància ambient o pel dolor existencial que pateixen els personatges, tan semblants als personatges reals que els inspiren.
TERESA COSTA-GRAMUNT – Llegir i escriure – Agost de 2026 – Tothosap magazin.
Contes fatídics, d’Alfons Maseres
Recuperem el millor recull de contes d’Alfons Maseres, Contes fatídics, amb un estudi introductori de Martí Duran. Aquesta edició es basa en el text que publicà L’Avenç el 1911. Està format per tretze contes escrits en anys i èpoques diferents. És per això que s’hi percep una evolució personal de l’autor i de les seves influències literàries, com ara el ruralisme de Víctor Català, paral·lelismes amb Ramon Vinyes (de qui fou amic personal) o ecos de Josafat, de Prudenci Bertrana.
